potosí (I)

Després d'un petita estada a Tupiza, amb paissatges que recordaven algun western dels anys 60, vam agafar lo bus cap a Potosí, mos esperaven 10 hores de mogudet camí.

Tota la história i tota a mística que envolta aquest ciutat, la més alta de Bolivia (3.967 m), feia que el viatge vingués condicionat per tot el que havia llegit sobre aquell indret. M'imaginaba, com havia escrit Galeano en el seu llibre Las venas abiertas de América Latina, el pont que s'hagués pogut constuir des de la ciutat fins a Sevilla amb tota la plata que es va expoliar.

El Cerro Rico era lo que més mos atreia, com seria la mina que havia donat tanta i tanta riquesa als colonitzadors? i tan poca als seus propietris legítims... no mos va costar gaire trobar un guia per anar a visitar-la.

creuem la frontera

però abans m'agradaria despedir-me amb una mirada al que deixem endarrere... rollo cinemàtografic, valtros mateixos... encanteu-se una miqueta!

Després d'això... avui ja toca creuar la frontera, per fi passem a Bolivia. De la Quiaca a Villazón només mos separava un pont.

Cues, cues i cues, i una fila que no para. Dones, homes, nens, velles,... no hi ha diferència que valgui, tots ells amb una bulto a l'esquena, transportant materials d'una banda a l'altra. "S'hi passen de les 9 a les 2 del matí", mos diu un home que passa per allí.

Treuen les forces d'on calgui per porta alguns pesitos o alguns bolivians a casa, la imatge queda a la meva retina, com una fila de formiguetes.